Amb sal i pebre

Del valor i l’eufòria

Del valor i l’eufòria http://wp.me/sT0Pf-3226

El FC Barcelona ha quedat campió de la Lliga espanyola i el barcelonisme apreciarà el títol en la seva mesura justa i el celebrarà com cregui convenient i serà de forma adequada a les circumstàncies i les ganes de gresca i festa. El partit d’aquest vespre…

Mostra l’entrada

Hi ha Lliga? Només faltaria! (bis)

Els fets han succeït de la següent manera: El FC Barcelona va ensopegar més del compte i el Reial Madrid va agafar deu punts d’avantatge a la Lliga espanyola. Érem a febrer, tot just, i el madridisme ja feia comptes per esbrinar en quin partit es proclamaríem campions, si podria ser al Camp Nou perquè els blaugranes els fessin el passadís, i quants rècords de gols i de punts esclafarien, i tota mena de càlculs semblants. El barcelonisme també va donar a Lliga per perduda; de fet, el seu entrenador encara la hi dóna. Es va desesperar, el barcelonisme dic, i va començar a qüestionar els arbitratges i a denunciar favoritismes cap al Madrid i a identificar mans negres que havien d’impedir la quarta Lliga consecutiva dels de Guardiola, el president va fer dir que “si ahir pintava malament, avui pinta pitjor”,  i es va embrancar, el barcelonisme redic, en una discussió interna en què els uns van acusar Sandro Rosell de no haver cuidat les relacions amb la Federació espanyola i que d’aquesta deixadesa en venien tots els mals. El repic de tambors el van fer els madridistes, adoptant una actitud de perdonavides, reconeixen que era ben veritat que els àrbitres estaven perjudicant el Barça i que els deu punts de distància no haurien de ser tants, i tota la pesca d’un missatge amb una cua ben llarga.

Bé, doncs es veu que aquest conte ha fet un gir inesperat: el Madrid ha empatat dos partits consecutius, l’avantatge amb el Barcelona s’ha reduït a sis punts i ara, si hem de fer cas a l’actitud dels entrenadors i els futbolistes madridistes, els àrbitres s’han decidit a perjudicar-los.

Personalment, continuo pensant el mateix que he anat expressant en els darrers articles i que, en resum, puc repetir en dues idees:

Primer, que debatre sobre els àrbitres, sobre els errors que cometen a cada partit i tot això, no treu cap a res.

I segon, que un campionat de Lliga, de trenta-vuit jornades, en què només dos equips el poden guanyar, que es decideix en els enfrontaments directes, no pot quedar decidit quan tot just se n’inicia la segona volta. Només faltaria!

Crec que tot plegat és força simple, encara que s’expressi de manera subtil. I és que l’atzar, com va dir aquell, existeix.

Hi ha Lliga? Només faltaria!

L’entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, va repetir dissabte que aquesta Lliga espanyola no la guanyaran, que els culers se’n desenganyin. Hi ha qui creu que és una negació tàctica, per treure pressió a l’ambient, però que de veritat creu que els seus futbolistes estan capacitats per remuntar el desavantatge que han acumulat i que no deixaran d’intentar-ho.

Anit el Reial Madrid va empatar a casa contra el Màlaga (1 a 1), els deu punts de diferència s’han reduït a vuit i les veles de la remuntada s’han inflat amb arguments renovats: El calendari que li queda un i altre, el bon to dels blaugranes que ja tornen a guanyar a casa i a fora com a norma, les recents dificultats dels blancs per endur-se els tres punts i la presumpta davallada dels equips de Mourinho a les segones voltes…

L’entrenador del Reial Madrid es va queixar que l’àrbitre Miguel Ángel Ayza Gómez va deixar de xiular-los dos penals. I, és veritat, el col·legiat valencià podia haver decretat penal en unes jugades molts semblants a les que, en jornades anteriors, els àrbitres de torn van deixar s’assenyalar a favor del FC Barcelona; contra el València, per exemple.

El Màlaga va empatar a l’últim minut, en un xut de falta de Cazorla. És important retenir que la falta no la va xutar l’àrbitre i que, per la manera com la tanca del Madrid es va anar avançant per reduir l’espai i per com Casillas es va estirar per aturar la pilota i la seva reacció posterior, als futbolistes madrilenys no els va fer cap mena de gràcia perdre dos punts al darrer moment.

Ara: Que la distància entre el Madrid i el Barcelona s’hagi reduït a vuit és molt positiu, en general dic. I encara seria millor que d’aquí a l’abril, quan els merengues visitaran el Camp Nou, hagi disminuït de dos o tres punts més, almenys.

Fa temps que sabem que Barça i Madrid, els dos únics equips que poden guanyar la Lliga espanyola, s’han d’enfrontar la segona meitat d’abril, a quatre o cinc jornades del final del campionat. Així, el seu enfrontament es converteix en la final que cap torneig de lliga té. Però, per a què això sigui així, cal que tots dos equips hi arribin amb una distància no decisiva perquè si no, la gràcia de l’invent es dilueix.

Per això ens hem d’alegrar tant de l’ensopegada del Madrid, no només els culers, tothom ho hauria de fer. Perquè segur que avui el consum mediàtic esportiu ha crescut de cop i, si la tendència es manté, també creixeran les audiències televisives i els bars i els locals de les penyes tornaran a tenir les afluències d’aficionats de quan el Madrid no havia agafat deu punts d’avantatge i la Lliga semblava decidida.

10 punts reals, 10 punts ficticis

A banda dels terrenys de Viladecans i la renovació de Guardiola, aquesta setmana ha deixat un d’aquells temes que permeten debatre per a no arribar enlloc.

Diumenge, després del partit contra el València, l’entrenador del Barça va dir que els 10 punts de distància que hi ha a la classificació de la Lliga espanyola amb el Reial Madrid no són reals, que haurien de ser molts menys. Durant la setmana, més d’un jugador ha secundat la tesi.

Altres temporades he considerat que els punts que el Barça li treia al Madrid eren menys de la distància futbolística que hi havia entre els dos equips. El cas més extrem va ser la primera temporada de Guardiola a la banqueta, en què els blaugranes van haver d’anar al Santiago Bernabéu a guanyar el títol: el 2 a 6 d’aquell any va mostrar la diferència real entre un i altre equip, que no s’havia reflectit en punts durant la temporada. L’any del 5 a 0 va passar tres quarts del mateix.

Aquesta temporada, el Barça ha guanyat el Madrid a la Supercopa espanyola, a la Copa del Rei i en el partit d’anada de la Lliga espanyola, és a dir, en les tres competicions en què s’han enfrontat de moment. L’ha superat al començament de la temporada, en una competició que el Madrid va preparar a consciència, al desembre, potser el mes en què els blaugranes han estat més en forma i com a prèvia de l’exhibició al Mundial de clubs, i al gener, el mes en què han estat pitjor. Per tant, és indiscutible que el FC Barcelona està per sobre del Reial Madrid, en totes les competicions i en totes les circumstàncies.

Ara: no em sembla que els 10 punts que els madridistes treuen als culers a la Lliga espanyola no siguin reals. No sé si n’haurien de ser 8, 12 o 5, tant se val, perquè crec que aquests 10 punts no són ficticis i tenen una explicació.

Hi ha una obvietat: el Barcelona ha fallat més del compte i el Madrid gairebé no ho ha fet gens. La qüestió és saber per què? Si ens fixem en el bàsquet, en la recent final de la Copa del Rei, els jugadors del Madrid van estar perfectes, amb un nivell d’encert insòlit, que només s’explica pel grau de concentració extrema amb què van afrontar el partit, com un vaitot per superar d’una vegada per totes l’equip que els havia barrat el pas les últimes temporades i que els havia apallissat una i altra vegada i en tots els escenaris. Per més que volguessin, era un grau d’intensitat i de concentració inassolible pels blaugranes perquè, simplement, no estaven en la mateixa situació anímica, gairebé vital.

Entre el FC Barcelona i el Reial Madrid de futbol passa, si fa no fa, el mateix. De raons n’hi ha tantes com partits l’ha espifiada el Barça. Ara: a mi em sembla que si el Madrid no ha fallat encara, o gairebé no ho ha fet, tot i les estomacades que li ha clavat el Barça, és perquè els seus futbolistes competeixen amb una intensitat i una concentració un punt per damunt, que els blaugranes no poden adquirir perquè no tenen el mateix nivell de desesperació; és un grau d’excitació a què només hi arriben els aspirants.

Potser ara que s’han canviat el papers, és a dir, que els blaugranes s’han convertit en els aspirants a un títol que sembla a mans dels merengues, tornarem a veure un equip intens els noranta minuts, en tots els terrenys i en totes les competicions. Per això em sembla tan clau el partit d’avui contra l’Atlètic de Madrid.

I si al final el Madrid no falla, tant se val perquè segur que haurem pogut gaudir de partits tant extraordinaris com el de diumenge passat contra el València. Que d’això es tracta.

L’endemà

L’endemà d’una derrota sempre és complicat. I quant més dura és la desfeta, més costa sobreposar-t’hi. És lògic. El Barça va perdre dissabte a Pamplona contra l’Osasuna (3 a 2) i les possibilitats de guanyar la Lliga espanyola per quarta temporada consecutiva han quedat reduïdes a l’excepció que confirmaria la regla que un equip pot remuntar, a mig campionat, un desavantatge de set, vuit o deu punts.

No obstant, la derrota forma part de l’esport. De fet, a l’esport, atès que és un no parar de partits i competicions que només un dels participants guanya, hi ha més derrotats que no pas vencedors. Així doncs, a l’esport el més normal és perdre i la victòria és l’excepció. Per això el que ha fet i està fent el FC Barcelona de Josep Guardiola és tan excepcional. (Que hagi repetit excepció i excepcional tantes vegades, no és pas per deixadesa.)

De l’endemà, el que de veritat té valor és la capacitat que l’esportista té de sobreposar-se, de tornar a entrenar-se i preparar-se mentalment per a la competició següent. En el cas del Barça, aquest dimarts mateix, en una competició distinta a la Lliga espanyola, per eliminatòries, en què el marge d’error és minúscul. No hi ha temps ni per a les lamentacions, ni per a la reflexió. Cal aixecar-se i tornar a competir, com si la derrota de fa poc no comptés. Aquesta és la gran dificultat, però també la mesura que dóna el valor autèntic de l’esportista.

En el cas dels futbolistes del Barça, com que no és pas la primera vegada que viuen situacions així, no hi ha cap dubte que, més afectats o menys, tornaran a competir al seu nivell màxim, com sempre fan.

Una altra qüestió és com s’aixecarà tot el que envolta i tots els qui envolten el club. No sé pas que resultarà més important d’observar. Bé, sí que ho sé!

Criticar Guardiola

No està prohibit criticar l’entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola. El que succeeix, és que no és gens fàcil fer-ho.

Agafem el partit de Vila-real, per exemple. Jo puc creure que es va equivocar amb els canvis tàctics que va fer; bàsicament, en situar Busquets i Mascherano de doble pivot, avançar la posició de Xavi i posar Alves i Adriano d’extrems. Els blaugranes no havien jugat mai així. No obstant, d’altres vegades ha fet innovacions tan agosarades o més, l’equip ha guanyat i tots hem lloat i aplaudit la seva capacitat d’innovar i evolucionar el sistema per evitar que els rivals li trobin antídots.

Jo també puc estar convençut que els mals de dissabte es deriven del seu entestament a tenir una plantilla curta. A Guardiola ja li va bé així perquè afirma que compta amb els nois del planter i que, en conseqüència, la plantilla és tan àmplia com li cal i del tot suficient. Jo, li podria admetre la resposta però replicar-hi que, essent així, per què no va alinear de sortida a Tello i Cuenca com a extrems, o a un dels dos almenys, i no jugar-se-la amb Alves i Adriano a l’hora?

Tanmateix, trobem en el passat un exemple que li dóna la raó: la temporada anterior, quan l’equip va fer curt de centrals per la lesió de Puyol i la baixa d’Abidal, Guardiola va reciclar Mascherano de central abans de donar-li l’oportunitat a Fontàs o a Bartra i li va sortir tan bé com quan, dues temporades abans, va alinear Touré Yaya a l’eix de la defensa en un parell de finals.

I, en darrer terme, el que de cap manera li podem retreure a Guardiola és que no hagi apostat pel planter, ni podem afirmar que amb una plantilla més nombrosa els resultats serien millors. Millors, encara?

Criticar Guardiola no està prohibit. El problema de la crítica no és pas que sigui crítica, ho és quan és revenja.