14 5 / 2013
Del valor i l’eufòria
Del valor i l’eufòria http://wp.me/sT0Pf-3226
El FC Barcelona ha quedat campió de la Lliga espanyola i el barcelonisme apreciarà el títol en la seva mesura justa i el celebrarà com cregui convenient i serà de forma adequada a les circumstàncies i les ganes de gresca i festa. El partit d’aquest vespre…
07 5 / 2013
Un deliri fascinant
Pot ser que la memòria del passat més immediat li pesi al barcelonisme amb tot el seu valor i podria ser que el futur el pensés incert. No hi ha raons ni per a què els èxits més recents es converteixin en una llosa, ni per imaginar l’equip de l’any que ve…
03 5 / 2013
En el desànim
El FC Barcelona ha quedat eliminat a les semifinals de la Lliga de campions pel Bayern de Munic, amb un 4 a 0 a l’anada a Alemanya i un 0 a 3 a la tornada al Camp Nou, i ara costa treure res de positiu d’una derrota tan contundent i trista, però tan…
02 5 / 2013
Barça: evolució o revolució?
Fer paral·lelismes entre períodes històrics i treure’n conclusions, per més pròxims que siguin, sempre és un exercici arriscat. Perquè els protagonistes i les circumstàncies no són mai ni exactes, ni les mateixes. Però n’hi ha de tan evidents, que fan de…
30 4 / 2013
No vindrà d’una jornada
El FC Barcelona guanyarà la Lliga perquè a cinc jornades del final, amb 11 punts d’avantatge, ja té la feina feta. Aquest cap de setmana ha deixat escapar la primera oportunitat que tenia de guanyar-la o, almenys, de deixar-se-la a punt de celebració…
03 7 / 2012
L’embolic del Jordi Alba
El FC Barcelona encara no ha presentat el seu nou jugador, i ja hi ha un embolic per culpa del tema de sempre, això de les seleccions que es diuen nacionals encara que no ho siguin totes. Resulta que a Jordi Alba l’han seleccionat per anar als Jocs Olímpics i el noi, que lògicament li fa molta il·lusió, ha dit que ja hi poden comptar i que només faltaria. Això vol dir que si la selecció espanyola arriba a la final del dia 12, Alba arribarà a Barcelona just la setmana en què comença el campionat de Lliga, cansat i sense haver fet la pretemporada amb el seu nou equip.
Aquest és un tema molt vell, que hauria d’estar resolt des de fa molt temps. No és tan difícil. Primer, s’hauria de fer un calendari únic, en què quedessin ben separades les competicions de les seleccions de les federacions dels campionats domèstics, unes i altres s’haurien d’escurçar, lògicament, perquè estirar el calendari més enllà dels 365 dies que té no és possible. O bé s’inventen temporades d’un any i mig, per exemple.
I, segon, com a mesura de pressió, els equips haurien de forçar que, primer, les seleccions es fessin càrrec del sou dels seus jugadors durant el temps que no els tenen, els clubs només haurien de pagar als seus jugadors proporcionalment als dies que efectivament han estat sota la seva disciplina, i, finalment, firmar un assegurança que els cobrís de qualsevol lesió. L’acord que ara tenen, l’assegurança per lesió i un tant per partit, és de pa sucat amb oli, perquè callin i no emprenyin.
Els clubs tenen força de sobres per imposar-se a les federacions. Però no ho fan. Per això, qualsevol queixa, és sobrera.
27 6 / 2012
Rosell i l’entorn
El president del FC Barcelona, Sandro Rosell, ha fet balanç de la temporada en una roda de premsa i en diverses entrevistes i les seves declaracions han estat comentades del dret i del revés i jo mateix vaig ser anit a Catalunya Ràdio a El club de la mitjanit, del Pere Escobar, i en vam parlar amb el Fabian Ortiz, el Tian Riba i el Carles Torras i l’equip habitual. Dos anys molt bons en tots els nivells, amb l’única llacuna de l’enfrontament que no para amb l’expresident Joan Laporta, que em penso que perjudica el club i a ell mateix.
Ara: hi ha una afirmació que no ha sortit enlloc, o jo no l’he vista, i que em va semblar greu quan la hi vaig sentir. Va dir que hi havia un entorn que volia que el Barça perdés i que posava pals a les rodes perquè voldria ser al lloc que ocupaven ells. A mi em sembla que ningú, però encara menys un president del FC Barcelona pot fer acusacions tan greus i tan indeterminades i poc concretes.
Suposo que ningú li ha fet cas perquè ens hem acostumat a aquest tipus d’empastifades. I aquí rau el problema.
26 6 / 2012
“S’ha de saber guanyar… “
Aquesta temporada el FC Barcelona ha guanyat 17 títols i ha establert un nou rècord al club, superant els 16 de la temporada passada. Tot això, són estadístiques i, per definició, són relatives. Per exemple, la temporada passada el primer equip de futbol va guanyar la Lliga espanyola i la Lliga de Campions i en aquesta no ho ha fet; per tant, els 17 d’avui són més valuosos que els 16 d’ahir? Em sembla que seria absurd i injust respondre aquesta pregunta en un sentit o en un altre.
Vull dir que en l’esport hi ha gestos molt més estimables. Per exemple, el de l’entrenador del FC Barcelona de futbol sala, Marc Carmona, just acabat de fer el 3 a 5 a la pròrroga, que tancava la final. El gol el va fer Wilde, que es veu que té uns quants comptes pendents amb algunes persones del Pozo i el va celebrar fent una roda i un salt mortal enrere. De fet, tots els blaugranes van deixar anar la seva eufòria i l’ambient al pavelló, que ja era prou calent, es va escalfar de sobte. Va ser llavors quan Carmona va agafar els seus jugadors i els va dir que “s’ha de saber perdre i s’ha de saber guanyar, passeu-ho”.
Hi ha fets i hi ha paraules que tenen més valor que qualsevol títol.
15 6 / 2012
Què passarà demà?
Demà, el FC Barcelona i el Reial Madrid de bàsquet es jugaran el títol de la Lliga ACB, en el cinquè i definitiu enfrontament al Palau blaugrana. Imagino que gairebé tothom creia que la sèrie arribaria al cinquè partit, encara que ningú pensés que hagués d’anar com ha anat.
El primer partit, el va dominar el Reial Madrid però el FC Barcelona va remuntar a l’últim quart i amb un triple des del mig del camp al darrer segon. Aquell desenllaç va fer dir que la final ja estava guanyada i que el que quedava era un mer tràmit. Tanmateix, en el segon partit, la truita es va girar. El Madrid va arribar a l’últim quart amb un peu al coll, però va remuntar amb una sèrie de quatre o cinc triples consecutius.
El primer partit a Madrid, amb la sèrie empatada a 1 victòries, va ser un festival merengue. I això va fer dir que la final estava sentenciada. Els madridistes es van plantejar el quart partit com una festa i els culers com un malson. Però, ves per on, va guanyar el Barça fent un partit molt seriós en defensa i amb tot l’encert en atac que no havien tingut en cap dels tres partits anteriors.
El que pretenc amb aquest relat no és cap crítica, ni als analistes ni als aficionats, si no constatar un fet que és molt habitual en general però que en l’esport s’expressa molt més exageradament i és la necessitat que tenim les persones d’anticipar el futur. Abans d’un partit, la pregunta més comuna és què farem, avui?, com si algú ho pogués saber del cert.
Demà, Barça i Madrid es jugaran el títol de lliga al Palau blaugrana. Per als qui els agrada el bàsquet, serà un espectacle formidable.
08 6 / 2012
I en Tito encara no ha firmat
El divendres dia 27 d’abril, es va saber que Josep Guardiola deixaria de ser l’entrenador del FC Barcelona i que el seu substitut seria el seu segon, Francesc Tito Vilanova. Han transcorregut sis setmanes justes, que vol dir un mes i mig, i Vilanova encara no és oficialment el nou entrenador del FC Barcelona.
Llavors, tots vam valorar que la Junta Directiva havia actuat una agilitat encomiable. Amb l’anunci tan ràpid i sobtat del substitut de Guardiola evitaven setmanes d’especulacions sobre el relleu i demostraven haver fet feina i tenir les idees clares.
Tanta precisió es va veure enterbolida durant un parell de dies per algunes afirmacions sobre com havia anat tot plegat. El mullader es va eixugar com es va poder, amb un comunicat, una amenaça de querella i una mena de desmentiment - rectificació, i tal dia farà un any.
No hi ha cap indici que faci pensar que Vilanova no serà l’entrenador del FC Barcelona la temporada que ve. Estan condemnats a entendre’s. Que les negociacions pel seu nou contracte s’allarguin, és normal. L’acord arribarà un dia d’aquests, presentaran Vilanova i tots tan feliços.
Ara: tanta rapidesa, potser no era necessària. Mai és aconsellable anunciar un acord que no tens firmat, pel que pugui ser.
07 6 / 2012
Un triple per esborrar el Sant Jordi
No vaig poder veure el FC Barcelona - Reial Madrid de la final de lliga de bàsquet, perquè vaig anar a presentar el llibre Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya a Palafolls, convidat per la Penya Barcelonista Josep Suñol. En vaig escoltar la segona part per la ràdio, mentre tornava.
El partit va anar com va anar i, encabat, la qüestió era comprendre quina incidència tindria el triple final de Marcelinho Huertas, que va donar la victòria a l’últim segon i va servir per remuntar una diferència de 17 punts, en el segon partit de la final, demà, a una hora tan maca i basquetbolística com les deu de la nit.
Jo no ho sé com anirà, ni ningú no ho pot saber. Quan hagi passat, ja ens ho farem venir bé per dir el que calgui, si pintava mascle o femella. Ara: el que a mi em sembla és que aquest triple pot servir per esborrar el record de la final de la Copa del Rei d’aquesta temporada en què el Madrid va aconseguir trencar una ratxa nefasta contra el Barça.
Durant la retransmissió, la part que vaig sentir (la segona mitja part) i en les cròniques prèvies, em va semblar que aquella derrota pesava molt en l’ànim dels periodistes. Per tant, en el dels jugadors, m’imagino que també. És lògic: la derrota del Sant Jordi va ser molt dura, perquè va trencar una tendència que semblava mentida.
En aquest sentit, la final ha tornat a la normalitat: el resultat, és imprevisible.
22 5 / 2012
Degradat? Difuminat? Fusionat!
Si la qüestió s’ha de dirimir en funció del gust de cadascú, no en sortirem, de manera que més val deixar-ho córrer. Si ja hi ha discussions sobre el tipus de joc, entrar en un m’agrada, no m’agrada sobre les noves samarretes del FC Barcelona per a la temporada que ve pot ser per morir-s’hi.
La primera vegada que vaig veure la samarreta, la blaugrana vull dir, deien que les tradicionals franges “es difuminaven”. Després, també he llegit que les franges ”es degradaven”. Confesso que no sé quina manera d’explicar-ho em va fer més basarda, si el difuminar-se o el degradar-se! Sort que el club ho ha explicat aquest migdia a la seva pàgina web: les franges blau i granes “es fusionen”, per simbolitzar la fusió entre el planter i els millors jugadors del món.
Ja entenc que debatre de les noves samarretes és una manera molt estúpida de passar l’estona. I encara bo que els pantalons de la segona vestimenta s’han acolorit de groc cuita corrents!
Ara: fa més mandra haver-ho de fer sobre els estirabots de la madridista presidenta espanyola de Madrid, Esperanza Aguirre, i de la seva bonica solució de suspendre la final de divendres entre bascos i catalans per evitar que xiulin l’himne espanyol, el rei i qualsevol altre símbol patri (d’ella) que gosi treure el nas pel Vicente Calderón.
Degradats? Difuminats? Fusionats! I, per tant, escaldats!!!
19 5 / 2012
L’entorn i l”intorn’
Un bon dia, qui era entrenador del FC Barcelona Johan Cruyff, va fer servir la paraula entorn per referir-se a tot el soroll que envolta l’equip i el club i que tant de mal li fa (o bé!, perquè potser no tindria tant seguiment).
L’expressió va ser molt encertada i per això, des de llavors, és un terme d’ús quotidià perquè a can Barça el soroll li és inherent, tot just si en canvia la intensitat.
Ara: quan la paraula entorn pretén definir tot el que envolta el club, no és prou precisa; referida a l’equip i prou, potser sí, però si pretén abastar la totalitat de la institució es queda força curta perquè, de sempre, molt del soroll que es genera ve provocat des de l’interior. Ens n’hauríem d’empescar una altra: intorn, per exemple.
18 5 / 2012
El pim, pam, pum culer
L’entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, va anunciar que no continuaria la temporada que ve tot just fa tres setmanes i des de llavors el pim, pam, pum que s’ha organitzat en el club i el seu entorn és considerable, com si amb la seva marxa s’hagués llevat un tap i tota la pressió que s’havia contingut els darrers anys s’hagués alliberat de cop. Confesso que el símil no m’acaba de convèncer perquè em fa l’efecte que no es tracta d’efervescència només. I també deixo clar que no tinc cap ganes de ficar-me en aquest sarau i que, com sempre, vaig sol i desarmat.
L’última escaramussa és la que han protagonitzat les darreres hores el periodista Salvador Sostres, amb el seu article “Penúltimas traiciones” publicat al Mundo del Siglo XXI i respost pel FC Barcelona amb un comunicat en què en nega el contingut i amenaça amb emprendre accions legals.
Tot plegat, ha de generar estupor en un observador de l’actualitat barcelonista que no hi estigui avesat.
D’aquesta darrera picabaralla n’he tret, com per entretenir-m’hi, una conclusió. Parteixo de dues premisses que dono per certes:
Primera: Salvador Sostres no s’inventa els episodis que narra: que no volia que el president Sandro Rosell comuniqués el nomenament de Tito Vilanova el mateix dia del seu comiat i que va anar a dir-li que s’aturessin els comentaris i desqualificacions que ja començaven a circular i publicar-se.
I, segona: el president i la Junta directiva sabien que, amb el seu comunicat, farien d’altaveu de l’article de Sostres i li donarien molt més ressò, fent un cas popular d’un afer que, fins aquell moment, era un cas de culte culer, podríem dir.
La conclusió que en trec és que el president i la Junta directiva saben qui és la font de Sostres i que, lluny de témer l’enfrontament i l’enrenou, l’han anat a buscar indirectament.
No és una conclusió gaire tranquil·litzadora, però som on som i més val saber-ho.
28 4 / 2012
Tito i el repte de la continuïtat
La renúncia de Josep Guardiola a seguir entrenant el primer equip del FC Barcelona planteja al club i al barcelonisme en el seu conjunt un repte majúscul: el de la continuïtat sense ruptures, perquè en el futbol encara està per demostrar que es pot canviar tot sense que res no canviï.
Amb el nomenament de Tito Vilanova com a nou entrenador, la Junta directiva i la Secretaria tècnica han fet el primer pas. I més ferm ha estat encara la rapidesa amb què han executat i comunicat la decisió, sense deixar temps a la incertesa.
Ara: el repte de la continuïtat segueix plantejat. Perquè no és un repte individual, que té Vilanova en exclusiva. Probablement, el futur nou entrenador és el qui més fàcil ho té. S’haurà d’adaptar a la nova situació, de ser qui pren les decisions i de ser-ne el responsable últim. Però, no haurà de fer res en què no hagi participat els darrers quatre anys.
Quan Guardiola va agafar l’equip, es va parlar d’ell com el becari. A Vilanova no li ho diran, ja té rang de professor titular. Ara opta a esdevenir catedràtic i se’n pot sortir perfectament. El futbol i el bàsquet no són exactament comparables, però el cas de Xavi Pasqual és un bon referent.
No obstant, tot i els bons auguris que es poden llançar, el repte de la continuïtat segueix plantejat perquè és repte col·lectiu que té el barcelonisme en el seu conjunt. Les prediccions també poden ser positives perquè fa tot l’efecte que la institució, aquest ens que transcendeix la pilota, ha assolit un punt de maduresa òptim.
Tot aquest optimisme té un fonament sòlid en aparença, no n’hem de dubtar. I tanmateix, el repte de la continuïtat es manté plantejat. Potser perquè l’essència de l’esport és fixar-se reptes que mantinguin ben viu l’afany de progressió.
Enlace permanente 1 nota
