Amb sal i pebre

Mourinho, fins al 2016

Definitivament, ahir no va ser un bon dia; per al futbol, vull dir. Hi va haver les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, i tota la cua que, lògicament, va portar. Tant és per què les va fer, per desviar l’atenció, i tant és que, efectivament, sigui exactament això el que pensa i sent. Són unes declaracions que no fan cap bé al futbol, per més que hi hagi qui pensi que han anat bé per espavilar la culerada, poc ficada a la final de divendres.

I, més tard, hi va haver l’anunci que José Mourinho ha renovat dues temporades més com a entrenador del Reial Madrid, fins al 2016. Aquest matí he sentit el vicepresident Carles Vilarrubí dient que és una bona notícia per al FC Barcelona perquè el tècnic portuguès, amb les seves constants provocacions i estirabots, ha estimulat com ningú altre ho ha fet els jugadors blaugranes i tot el club i aquest increment de la tensió i la cohesió culers ha millorat el rendiment col·lectiu.

Molt bé, potser ha estat així. Però, tant se val. Pensar que Mourinho tindrà durant quatre anys més un club de la potència del Reial Madrid al seu darrera per aplaudir-li i consentir-li el seu comportament i tot l’aparat mediàtic madridista per amplificar-li la mala educació esportiva fa basarda. Durant dues temporades, el barcelonisme hi ha respost amb seny i sort n’hi ha hagut per no prendre mal. En algun moment, ha faltat contundència des del club i el madridisme se n’ha valgut. 

Un canvi d’estratègia radical des del FC Barcelona no és aconsellable, encara que la resposta mesurada, sigui per serenor o timidesa, no hagi servit per a res. Tampoc no podem confiar en que siguin les institucions federatives i els comitès de competició diversos els qui li parin els peus de la mala educació esportiva. I, encara menys, que ho faci el club ni el madridisme. L’única esperança és pensar que, en un contracte futbolístic, la data de venciment és una mera declaració d’intencions.

Degradat? Difuminat? Fusionat!

Si la qüestió s’ha de dirimir en funció del gust de cadascú, no en sortirem, de manera que més val deixar-ho córrer. Si ja hi ha discussions sobre el tipus de joc, entrar en un m’agrada, no m’agrada sobre les noves samarretes del FC Barcelona per a la temporada que ve pot ser per morir-s’hi.

La primera vegada que vaig veure la samarreta, la blaugrana vull dir, deien que les tradicionals franges “es difuminaven”. Després, també he llegit que les franges ”es degradaven”. Confesso que no sé quina manera d’explicar-ho em va fer més basarda, si el difuminar-se o el degradar-se! Sort que el club ho ha explicat aquest migdia a la seva pàgina web: les franges blau i granes “es fusionen”, per simbolitzar la fusió entre el planter i els millors jugadors del món.

Ja entenc que debatre de les noves samarretes és una manera molt estúpida de passar l’estona. I encara bo que els pantalons de la segona vestimenta s’han acolorit de groc cuita corrents!

Ara: fa més mandra haver-ho de fer sobre els estirabots de la madridista presidenta espanyola de Madrid, Esperanza Aguirre, i de la seva bonica solució de suspendre la final de divendres entre bascos i catalans per evitar que xiulin l’himne espanyol, el rei i qualsevol altre símbol patri (d’ella) que gosi treure el nas pel Vicente Calderón.

Degradats? Difuminats? Fusionats! I, per tant, escaldats!!!

L’entorn i l”intorn’

Un bon dia, qui era entrenador del FC Barcelona Johan Cruyff, va fer servir la paraula entorn per referir-se a tot el soroll que envolta l’equip i el club i que tant de mal li fa (o bé!, perquè potser no tindria tant seguiment).

L’expressió va ser molt encertada i per això, des de llavors, és un terme d’ús quotidià perquè a can Barça el soroll li és inherent, tot just si en canvia la intensitat.

Ara: quan la paraula entorn pretén definir tot el que envolta el club, no és prou precisa; referida a l’equip i prou, potser sí, però si pretén abastar la totalitat de la institució es queda força curta perquè, de sempre, molt del soroll que es genera ve provocat des de l’interior. Ens n’hauríem d’empescar una altra: intorn, per exemple.

El pim, pam, pum culer

L’entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, va anunciar que no continuaria la temporada que ve tot just fa tres setmanes i des de llavors el pim, pam, pum que s’ha organitzat en el club i el seu entorn és considerable, com si amb la seva marxa s’hagués llevat un tap i tota la pressió que s’havia contingut els darrers anys s’hagués alliberat de cop. Confesso que el símil no m’acaba de convèncer perquè em fa l’efecte que no es tracta d’efervescència només. I també deixo clar que no tinc cap ganes de ficar-me en aquest sarau i que, com sempre, vaig sol i desarmat.

L’última escaramussa és la que han protagonitzat les darreres hores el periodista Salvador Sostres, amb el seu article “Penúltimas traiciones” publicat al Mundo del Siglo XXI i respost pel FC Barcelona amb un comunicat en què en nega el contingut i amenaça amb emprendre accions legals.

Tot plegat, ha de generar estupor en un observador de l’actualitat barcelonista que no hi estigui avesat.

D’aquesta darrera picabaralla n’he tret, com per entretenir-m’hi, una conclusió. Parteixo de dues premisses que dono per certes:

Primera: Salvador Sostres no s’inventa els episodis que narra: que no volia que el president Sandro Rosell comuniqués el nomenament de Tito Vilanova el mateix dia del seu comiat i que va anar a dir-li que s’aturessin els comentaris i desqualificacions que ja començaven a circular i publicar-se.

I, segona: el president i la Junta directiva sabien que, amb el seu comunicat, farien d’altaveu de l’article de Sostres i li donarien molt més ressò, fent un cas popular d’un afer que, fins aquell moment, era un cas de culte culer, podríem dir.

La conclusió que en trec és que el president i la Junta directiva saben qui és la font de Sostres i que, lluny de témer l’enfrontament i l’enrenou, l’han anat a buscar indirectament.

No és una conclusió gaire tranquil·litzadora, però som on som i més val saber-ho.

Josep Suñol i Garriga, a l’Òmnium

(Text llegit en l’acte de presentació del llibre Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Catalunya a l’Òmnium Cultural, dimecres 16 de maig de 2012) 

Molt bona tarda a tothom.

En primer lloc, vull donar les gràcies a Òmnium Cultural i a la seva presidenta Muriel Casals l’interès que va mostrar per acollir la presentació del meu llibre i l’organització de l’acte.

També m’he de referir al vicepresident d’Òmnium, Vicent Sanchis, però en aquest cas ho vull fer en una altra condició i no només per  agrair-li les paraules que m’ha dedicat: per a mi, en Vicent és mestre i amic alhora.

Aquest llibre no hauria estat possible sense la col·laboració de tres entitats:

-         Primer, l’editorial Pagès, que no va dubtar en cap moment en editar el llibre, en un moment en què la indústria del llibre s’hi mira molt i més aviat arrisca poc i juga sobre segur. A més, el treball que ha fet és magnífic.

-         Segon, la Fundació Suñol, avui representada per la seva gerent Margarita Ruiz. Em van ajudar en la recerca i em van facilitar molt la feina. I, particularment, estic molt agraït al fill de Josep Suñol i Garriga, Josep Ildefons Suñol Soler per haver-me obert les portes de casa seva i haver-me deixat desvetllar-li el record del seu pare.

-         I, finalment, la Fundació Esport i Ciutadania, el lema de vida de Josep Suñol. El seu president, Mario Romeo, ha estat una persona clau perquè aquest llibre es fes. Va estar darrera meu des del primer dia i fins a l’últim. Va creure’s el projecte, el va impulsar i el va vetllar fins al darrer detall.

A tots ells, moltíssimes gràcies.

Jo no sóc historiador, jo sóc periodista. No vaig voler fer un llibre d’història ni tampoc una investigació periodística. Vaig pretendre fer un assaig biogràfic sobre un personatge amb què vaig topar un bon dia i que des del primer moment em va fascinar.

Personalment,  l’esport m’ha interessat en tots els seus vessants. L’esport en general i tots els esports en particular. Com a practicant i espectador de molts, primerament, i, a partir d’un cert moment, com al fenomen social de primer ordre que és, ens agradi més o ens agradi menys . L’esport té una força enorme, els esportistes són models de comportament potentíssims, i els futbolistes ho són més que els de cap altra disciplina. Crec que és estúpid no aprofitar-ho en positiu, fer valdre els valors que li són essencials d’esforç, joc net, de no donar-se mai per vençut, de treballar en equip, d’humilitat, d’aixecar-se després de perdre i tornar-hi… Crec que l’esport ens pot ajudar a ser millors persones, individualment i col·lectiva.

Ja sé que hi ha moltes persones que consideren que l’esport ens empobreix intel·lectualment i com a civilització. No els ho discutiré. D’altres esgrimeixen l’ús que n’han fet les dictadures de tot signe per legitimar-se a través dels triomfs esportius. Tampoc no els ho negaré. És més, en aquest cas, hi afegiré que també les democràcies hi recorren constantment, per treure múscul nacional.

Ara: el que sí que faré és contestar-los amb un pensament que, si bé no és de Suñol, va ser publicat en el seu diari i resumeix amb molta precisió l’ideari de Suñol i la seva visió de l’esport, més enllà de l’afició que hi tenia com a espectador. En un article firmat per Xavier Regàs, titulat L’esport, propaganda nacional, del 23 de juny de 1930, deia:

“¿Quantes vegades no s’ha demanat en articles o s’ha exigit en conferències que la nostra joventut, si vol que la Pàtria vagi bé, ha d’abandonar els estadis i omplir les sales desertes de les biblioteques? Aquest tòpic ha fet fortuna, a jutjar per les vegades que hom el sent repetit, però ningú no s’ha fet càrrec de la seva ineficàcia. Si les joventuts s’entesten a anar als estadis, no en traurem res d’esgargamellar-nos dient-los des d’altres llocs que no hi han d’anar. El que hem de fer, si volem fer tasca positiva, és anar a predicar al mateix estadi i parlar un llenguatge esportiu i fer-los comprendre que l’esport pot i deu servir a bastament per a fer Pàtria”.

En Suñol ho comprenia i no hi va escatimar esforços ni diners. De manera que, cada cop que s’acostaven unes eleccions o bé tenia en marxa una de les moltes campanyes que va fer des del seu periòdic, fos en favor de l’amnistia dels presos polítics o fos per a recaptar diners per a les famílies dels presos, s’adreçava als esportius –que és com en deien llavors dels esportistes- i els comminava a exercir de ciutadans.

Si s’hi han fixat, i a pesar de l’estona que porto parlant de l’interès de Suñol per l’esport, en la portada del llibre no hi ha cap referència ni a l’esport ni al fet que fos president del FC Barcelona en el moment del seu assassinat per un escamot de tropes franquistes, el 6 d’agost de 1936. No és casual, és un fet volgut.

Per dues raons:

-         Primera, perquè si bé aquesta condició de president del FC Barcelona va servir per recuperar la seva figura a mitjan anys 90, com que el Barça té tanta força i ho cobreix tot amb la seva ombra, va acabar per cobrir l’obra de Josep Suñol i Garriga. El mite de l’altre president afusellat va servir per recuperar la seva memòria sí, però també va ombrejar una figura que va molt més enllà. Perquè Josep Suñol i Garriga va ser molt més que un president d’un club de futbol, va ser molt més que el president del Barça.

-         I, segona, en conseqüència, el que he pretès és recuperar l’obra completa de Suñol que abasta tres fronts, almenys:

o   L’ideològic, com a periodista i com a editor i propietari de periòdics a La Nau, a La Nau dels Esports, el suplement esportiu del diari d’Antoni Rovira i Virgili, i, finalment, a La Rambla.

o   L’esportiu, com a delegat, directiu i president a la Federació Catalana de Futbol, l’Automòbil Club de Catalunya i el FC Barcelona.

o   I el polític, com a diputat a les Corts espanyoles per Esquerra Republicana de Catalunya a les legislatures de 1931, 1933 i 1936.

Josep Suñol i Garriga va ser una personalitat molt  popular; avui en diríem mediàtica. Val com a prova d’aquesta popularitat els resultats que va obtenir en les eleccions de 1931, en què va treure més vots que Francesc Macià i Lluís Companys; en aquells comicis, va ser el polític més votat a Catalunya. A les del 33 i a les del 36, va ser el tercer i el cinquè, que no està gens malament, tenint en compte que des del 1934, per raons de salut, la seva presència pública va baixar molt.

Un altre argument, més difícil de demostrar, a favor de la seva popularitat i influència públiques, és que la seva campanya a favor de Macià va ser fonamental per a la victòria del 12 d’abril de 1931. No es pot saber. Però, en tot cas, el que és cert és que Suñol va apostar per Macià en un moment en què ningú no ho feia, en contra del seu partit, quan per a la majoria de polítics i intel·lectuals Macià era el vell eixelebrat de Prats de Molló. Llavors, Suñol va saber interpretar millor ningú què volien els catalans i les urnes li van donar la raó.

També era una personalitat molt complexa. Era un burgès d’esquerres, catalanista i republicà.

Era burgès per raó de naixement. La seva família era molt rica, industrials del sucre i del comerç de productes colonials.

I era d’esquerres, catalanista i republicà per convenciment i, molt probablement, per influència del seu oncle Ildefons.

Els quatre adjectius tot junts fan de mal casar. Sobretot, ajuntar burgès i d’esquerres podria induir-nos a pensar que el retrat ens ha de grinyolar. Però, no era ben bé així:

Josep Suñol i Garriga era un mecenes que va viure i va morir per Catalunya i els catalans. El mecenatge és el fil conductor de tota la seva actuació pública, d’a penes deu anys. El periodisme, l’esport i la política eren mers instruments a favor de Catalunya i la República i la justícia socials. Crec que es pot concloure que va reeixir a fer una síntesis entre dues figures clàssiques de la literatura catalana, entre el senyor Esteve i el Ramonet: entenia que calia fer diners, tants com fos possible, i en va fer molts, per després emprar-los en benefici del país i els seus ciutadans.

Lluís Aymamí, un dels dos directors de La Rambla, el va retratar perfectament uns anys més tard:

“Sunyol era, certament, un home ric, molt ric, gràcies al qual va ser possible bastir aquell gran periòdic [La Rambla]. Però tot i ser molt ric, encara era més catalanista. Tan catalanista que més d’una vegada havia dit que si calia que Catalunya esdevingués comunista per ser independent –però autènticament independent-, ell acceptaria el comunisme amb totes les conseqüències. Sunyol era molt ric, però tenia fe en el poble, hi creia, per això aquells dies sagnants, agitats i terribles de juliol de 1936, quan tants i tants senyors es van disfressar de descamisats i cuitaren a inscriure’s en un sindicat, Sunyol no va modificar en absolut la seva manera de ser: va continuar vestint amb la mateixa elegància de sempre, amb el seu coll planxat i sense amagar la perla de la seva corbata.”

Encara hi ha una altra anècdota que defineix molt bé la seva dimensió catalanista:

La Rambla va tenir la primera seu a la Via Laietana, al número 48, als locals de La Nau. Després es va traslladar a un pis de la Ronda Universitat, que també se’ls va fer petit. I van anar les Rambles, al número 13, damunt del bar Núria, just davant de la font i el Quiosc de Canaletes, que ja era un punt de reunió dels aficionats al futbol. Al balcó hi havia un rètol gran de lletres blanques amb fons vermell, en què s’hi llegia La Rambla – Esport i ciutadania.

En aquell balcó, hi penjaven pissarres amb els resultats de les eleccions i dels partits de futbol i els barcelonins, en una època en què les notícies circulaven amb lentitud, es van acostumar a anar-hi els dies de grans esdeveniments polítics i cada diumenge a la tarda. D’aquesta feta es diu que neix la tradició culer d’anar a celebrar les grans victòries de l’equip.

En aquell balcó també hi van penjar un pal de bandera. Encara eren temps de dictadura, tova n’han dit, però dictadura al capdavall. La bandera catalana tornava a estar permesa, però s’havia de posar al costat de l’espanyola, que és el que havia fet La Veu de Catalunya.

La Rambla ja duia un currículum llarg de topades amb el règim, de manera que aviat va córrer la brama i encara que fos un pal sol i nu, era un pal ple de significat, valent i esperançat: ara diríem que aquell pal era més que un pal. Ningú sabia quina una n’estaven preparant Suñol i els seus xicots, però hi havia força intriga. “Tanta, que un bon dia –segons explica Lluís Aymamí a les seves memòries– va comparèixer a la redacció un agent de policia. Va ser Sunyol i Garriga qui el va rebre. La conversa, si fa no fa, va anar així:

o   Ustedes saben que no puede exhibirse la bandera catalana sin que a su derecha figure la bandera española, del mismo tamaño y en posición de igualdad por lo menos.

o   Sí, señor –li va respondre Suñol.

o   Entonces, habiendo instalado ustedes una sola asta en su balcón es de suponer que no van a izar la bandera catalana.

o   Sí, señor, izaremos la bandera catalana –va tornar-s’hi Suñol.

o   Incurrirán en delito! –va replicar el policía.

o   La izaremos cuando no sea delito –va contestar Suñol, sense immutarse.

o   Entretanto lo es y ustedes solamente tienen una asta en el balcón. (El policía no s’hi resignava).

o   Está dispuesto que la bandera española debe figurar junto a la catalana, pero no hay ninguna disposición que exija que dónde haya una asta deba instalarse otra a su lado. Y por el momento, señor policía, en nuestro balcón no hay ninguna bandera. No hay más que un palo.”

El policia se’n va anar i el pal va continuar plantat al balcó.

L’incident va córrer profusament. Els periodistes de La Rambla es van encarregar de fer-la saber. Segons Aymamí, a partir d’aquell moment, tothom qui passava per davant del periòdic aixecava la vista cap al pal nu del balcó i hi veia la bandera catalana ben alta, ben dreta i ben sola.

Això devia passar entre finals de març i començaments d’abril del 31. Al cap d’uns pocs dies, el 14 d’abril, al vespre, després de la proclamació de la República, enmig d’un gran ambient de triomf, en aquell pal nu hi van penjar la bandera catalana que Suñol tenia guardada en un calaix del seu despatx.

No obstant, l’alegria va durar ben poc: aviat els va arribar un avís perquè també pengessin una bandera republicana al costat de la catalana. S’hi van resistir tant com van poder, i al final van accedir a posar una llaçada tricolor amb la bandera catalana.

Suñol va dir: “Decididament, no ens en podem escapar. Avui és una corbata, demà qui sap que serà”.

Això va passar l’abril del 1931. A Suñol el van assassinar els franquistes. Va passar la dictadura i va arribar la democràcia. Però, si fa no fa, som allà on érem.

Com que no sóc historiador i tinc l’agosarament del periodista, deixin-me que per acabar faci un intent d’història ficció.

Perquè estic convençut que si Josep Suñol i Garriga fos viu, avui seria un dels col·laboradors més actius d’Òmnium Cultural, no ocuparia cap càrrec a la Junta directiva, per bé que si li ho demanéssiu tampoc no s’hi negaria, però em fa l’efecte que el trobaríeu més còmode i agraït deixant-li la tasca de prohom a l’ombra. Ara: segur que estaria orgullós i admirat de la feina que feu en pro del país.

I, finalment, també estic convençut que La Rambla seguiria sortint diàriament, amb el mateix esperit amb què va néixer de servei al país, que volia dir treballar per una Catalunya que fos culturalment rica, socialment justa i nacionalment lliure. I també estic segur que el director d’aquesta Rambla renascuda seria en Vicent Sanchis.

Moltes gràcies.

Tot esperant les orenetes

Fa uns dies, el Josep Maria Espinàs, en el seu article de El Periódico, explicava que aquesta primavera les orenetes feien tard, i de seguida em vaig adonar que a casa, que hi fa força més fred que a Barcelona, tampoc no n’ha aparegut encara cap. Com que de les orenetes no en sé absolutament res, sóc incapaç de donar cap mena d’explicació al fet.

Fa uns anys, una parella d’orenetes van aprofitar que la porta del garatge badava per entrar-hi i fer-hi un niu. Parlo de memòria, però jo diria que van estar venint puntualment un parell d’anys; després, van deixar de tornar i el niu es va anar fent malbé fins a desfer-se del tot.

La primavera passada, una altra parella d’orenetes -vaig creure que no eren les mateixes, tal vegada algun dels fills que hi van tenir- van tornar a aprofitar que la porta segueix badant per entrar de nou al garatge i refer-hi el niu. Van tenir-hi dos fills. Abans de marxar, quan hi havia entrat cap al tard, les havia vists totes quatre dormint dalt d’un dels cables que va d’una paret a l’altra per a penjar-hi la bombeta.

Aquesta setmana ha començat a fer força calor. Els homes del temps diuen que aquest cap de setmana afluixarà, però que la primavera ja és irreversible. A veure si amb l’arribada del bon temps, que a pagès no saps mai quin temps ha de fer perquè ho sigui, tornen les orenetes.

El niu encara és al garatge. Està força malmès, perquè quan plou molt l’aigua es filtra per la paret; l’haurien d’haver construït a la de l’altre cantó, que sempre és seca. Tant se val. La porta del garatge encara bada, hi podran entrar així que arribin.

[PD: Ha estat un post premonitori. Aquest vespre, quan hem anat al garatge a buscar una bicicleta, hem mirat enlaire i hem vist les dues orenetes dalt del cable, reposant. El niu no l’han refet encara, tenen molts dies per fer-ho.]

José Mourinho i John Hilton

Em fa l’efecte que l’entrenador del Reial Madrid, José Mourinho, no deu saber qui és John Hilton, ni cap falta que li fa.

John Hilton va ser un jugador anglès de tennis taula que a començament dels anys vuitanta va revolucionar aquesta disciplina esportiva. Era un jugador de segon nivell mundial sense resultats remarcables.

No obstant, l’any 1980 es va proclamar campió d’Europa individual.

Es va presentar en aquell campionat amb una pala amb una goma defensiva en un cantó i una d’ofensiva en l’altra. Estrictament, això no era cap novetat. El que va ser nou i revolucionari va ser que Hilton girava constantment la pala i atacava o defensava indistintament amb una o altra goma; és a dir, que tant podia atacar amb la goma defensiva com defensar amb l’ofensiva. Com que el color de les gomes eren idèntics, per descobrir l’efecte que havia donat a la pilota, el rival només tenia dues maneres de distingir-ho: pel so del cop o bé pel bot. El primer recurs l’anul·lava Hilton fent sorollosos cops de peu al terra, especialment en el moment de fer el servei. I el segon deixava molt poc marge de reacció.

Jo crec que la irrupció de Hilton va ser un desastre, però va fer fortuna. Cadascú en el seu nivell, tots els jugadors de tennis taula vam patir aquell fenomen. A més, els fabricants de material hi van veure un xollo comercial i el nombre de gomes existents en el mercat a partir d’aquell moment va créixer exponencialment.

Al final, vista la magnitud de la tragèdia, la Federació Internacional va fer canvis en el reglament. Des de llavors, les gomes han de ser de colors distints, no es pot amagar el soroll del cop de servei amb un cop de peu, tots els jugadors poden examinar la pala del contrari abans de començar… la cosa és que Hilton ja no va guanyar cap campionat de nivell més.

He recordat aquest cas llegint les declaracions de José Mourinho a una televisió portuguesa en què deia que els qui diuen que només hi ha una única manera de jugar a futbol, referint-se al FC Barcelona, són uns il·luminats que no hi entenen un borrall.

Hi ha dues consideracions a fer.

Primera: jo no he sentit ningú que digui que només hi ha una manera de jugar a futbol, ni que el que va fer el Reial Madrid i el Chelsea contra el Barça, per citar els partits més recents, fos antifutbol o res semblant. Aquesta és una manera molt barroera de desqualificar la crítica: fer-li dir coses que no ha dit i, a partir d’aquesta falsedat, muntar l’argumentació de defensa. És una manera molt barroera però, lamentablement, molt usada.

I, segona: de maneres de jugar a futbol n’hi ha moltes, tantes com equips i entrenadors hi ha, i totes poden ser bones o dolentes, tant depèn del resultat com del gust de cadascú. I suposo que cada entrenador fa pel que té a la plantilla. També en el tennis taula hi havia jugadors que anaven a guanyar el punt i d’altres que buscaven l’error del rival.

Ara: per bé que Hilton va guanyar aquell campionat d’Europa de manera lícita, ho va fer aprofitant els buits que hi havia en el reglament; va convertir el tennis taula en un joc d’ous, en què els errors comptaven molt més que els encerts. La Federació va fer bé de tallar-ho en sec.

En aquest sentit, el futbol n’ha d’aprendre molt. Hi ha comportaments, a dins i fora del terreny de joc, que les instàncies federatives haurien d’eradicar.